divendres, 17 de febrer de 2012

Dijous Gras al Poblenou

El dissabte 11 de febrer, havent dinat, en el moment més cru de l’hivern de pa sucat amb oli que estem vivint, un bon nombre de vivendes, comerços, oficines, tallers i altres institucions exemplars del barri del Poblenou de Barcelona, com ara la seu de la honorable i benvolguda Associació Cultural pel Foment de l’Humor i la Sàtira Els 4 Gags (la mare dels ous, és a dir, d’ El Web Negre) van inaugurar oficialment la rua no oficial del Carnestoltes quedant-se sense gas ciutat, que es deia. Vaja, que el proveïdor de gas els hi va tallar el subministrament (i no per manca de pagament). Això, en el millor dels casos, perquè d’altres no tenien ni gas, ni aigua, ni electricitat. Tot un panorama. O tota una premonició dels temps que han de venir.
 
  Motiu del daltabaix? Sembla que gas i aigua, davant la imminent arribada de la senyora quaresma, van voler compartir promíscuament canonada, no se sap si per les retallades, parint una pasta llefiscosa, com un all-i-oli gens comestible. A partir d’aquell moment, la disbauxa més esbojarrada es va apoderar del barri. Van aparèixer en rua un munt de carrosses: policia, empreses de serveis de noms inversemblants, bombers, alguna ambulància, unitats mòbils de ràdios i televisions, periodistes... i un fotimer de  brigades d’operaris, guarnits amb vestimentes i capells de tots colors i modalitats, s’afanyaven per aceres i cantonades foradant rases a tort i a dret, a corre-cuita, dia i nit, cada quinze metres, vint metres, amb un desfici inhabitual en aquesta mena de feines, acompanyats d’una engalanada tribu de badocs, aquesta sí habitual en aquests tipus d’esdeveniments, abillada per a la ocasió, això és, bons abrics i l’acompanyament de barrets, bufandes i guants.

  Però, amics, en moments de crisi, i com s’afarten de repetir molts amb la butxaca plena i pocs maldecaps, això és, alguns polítics dels que encara piulen, patronals de tota mena, escoles de negocis, consultories de recol·locació, centenars de columnistes de suplements econòmics, vidents, mèdiums i altres estafadors habituals... en moments de crisi, deia, hem de ser optimistes (i aquesta secció, Dijous Gras, ho vol ser), creatius, innovadors, saber trobar l’oportunitat en la desgràcia, reinventar-nos (la mare que els va parir!) i hem de veure el mig got ple, que deia la iaia.  De la crisi en sortirem més forts!, com aquell parell de dones que van passar de ser consultores de màrqueting a gallinaires a plaça. Així, doncs, tots aquells que no teniu un roc a la faixa, no patiu, que de tot això en traurem profit, vaja, que segur que algú en traurà profit.  

  Comencem: què ens ha dut al barri tot aquest sidral? Doncs, per un cantó, una reivindicació del nom del barri i dels seus habitats. El vell Poblenou de Barcelona torna a existir. Passa sempre que hi ha catàstrofes. Quan tot va bé, l’anomenen 22@, encara que no tingui massa a veure una cosa amb l’altre.  Però des del dissabte 11 de febrer de 2012, els veïns del barri del Poblenou són el centre d’atenció de teles, ràdios i diaris, gaudint alguns privilegiats d’aquells cinc minuts de glòria promesos al quedar immortalitzats pels mitjans de comunicació (ens ho anunciem uns als altres telefònicament, que d’això sí que n’hi ha: “has vist al Josep Lluís a TV3?”, “i a la senyora Antònia a El Periódico?”, “doncs al meu veí l’han tret a La 1...”). I com estem immortalitzats? Doncs anant-nos a dutxar als serveis social improvisats, o a casa la filla uns, a la dels dels avis, altres; escalfant al microones els macarrons o el pollastre ja cuinats comprats fora del barri, o entrant en calor amb un aparell elèctric rovellat que ens ha deixat la veïna, mentre en altres llars es tornen a sentir el clic-clic per encendre les estufes de butà. Tot plegat ha produït la reviscolada de la companyonia indescriptible, un tornar a moments no tan vells però oblidats de vida en comú, de convivència en la mancança, de rituals de germanor desconeguts per les noves generacions.
  A tall d’exemple, s’han produït escenes a la vida quotidianes que es creien sepultades en el temps: uns, ancians o nens, procurant-se la imprescindible higiene corporal a la manera dels gats fent servir pots i palanganes omplertes amb aigua escalfada al microones; altres, més agosarats, segurament per la manca també d’electricitat, posant el que s’ha de posar en remull al bidet amb aigua gelada (que, sabem de bona font, superat l’esglai inicial i algun crits d’intents dolor, es veu que vigoritza d’allò més i ets sents rejovenir cosa de no dir: no s’ha de confondre amb que et toquin els collons amb les mans fredes!); encara uns altres ficant-se al llit a qualsevol hora abillats amb mantes, bates i jerseis gruixuts per tal de treure’s el fred del damunt. En resum: un bon exemple exportable. Tot molt bonic, on vas a parar, inclosa la moderada queixa general, molt moderada, plena de resignació cristiana, que no arriba mai a la indignació. Els poblenovins, avesats a la vida dura, a les obres, a les eternes mancances de tots tipus,  a veure-les passar sense que s’aturin, han demostrat que són un exemple de civilitat i bons sentiments que han de servir de cànon a altres comunitats en moment de crisi.

  Més avantatges de la situació: ara que el barri és com un gran Emmental amb moltes rases i el president iranià ens vol deixar de vendre petroli, per què no aprofitem tots els forats fets de nou per buscar-hi l’or negre? Potser no en trobarem, però segur que ens toparem amb altres coses del més gran interès: tombes d’homínids o d’animals, petjades arqueològiques d’altres mil·lennis, potser xarxes de canonades desconegudes fins el moment (potser encara no desconeixem totes les que suposem!), qui sap si venerables despulles d’un vell sant per adorar, un tresor imaginari enterrat pels pirates... En fi, tot un món de noves oportunitats s’estén al nostre davant, bé, al nostre subsòl amb una combinació exponencial de possibilitats de fer negoci amb el turistes. Encara no hem calculat els beneficis de les operacions possibles, però segur que seran considerables.
  Això si no ens decidim directament per aprofitar tots els forats per a inaugurar ben aviat un parc temàtic d’esports d’aventura, una pista americana pel temps d’oci del empleats de les empreses que encara queden per a jugar a fet i amagar, o dels excursionistes de l’Inserso, un camp de treball pels becaris arqueològics que busquen ruïnes romanes, gregues, cartagineses i àrabs, que de tot hi ha a la vinya del senyor... I ja que estem amb la vinya, què tal si anéssim directament a que l’Eurovegas s’aixequés aquí? Home, els fonaments ja estan fets. A partir d’aquí, sempre podrem fer una col·lecció de llibres i una sèrie de televisió.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada