divendres, 17 de febrer de 2012

Cine: La piel que habito


Crítica cinematogràfica

“La piel que habito”

Un film d’Almodóvar a l’inici i de Pedro Almodóvar al final.

(AVÍS: si no l’ha vista encara i la vol veure, no llegeixi això, que explica el final!)


Sinopsi breu perquè el director no la vol llarga:

La Marisa Paredes (la mare) té dos fills de pares diferents, que li surten amb la polla molt gran (amb perdó per la paraula: aquesta descripció no és baladí, com és veurà a la fi). Un, donat en “adopció” pels carrers d’una favela brasilera, creix pobre, es fa gran entre criminals i és addicte, entre altres coses, a passar-se per la pedra, tant si vols con no, les parelles del seu germà. L’altre, en Banderas, donat en adopció a una família rica, excel·leix en els estudis i pot portar una vida d’R+D i cert luxe hortera. Especialista en enclaustraments varis i regeneració de la pell i altres òrgans humans, s’obsessiona en guarir i mantenir viva la seva dona quan aquesta sofreix unes cremades de molta consideració. No se’n surt, i això l’afecta molt, tant que vol seguir investigant en la direcció de crear una pell que permeti el canvi de pell dels cremats...

Aquesta parella té una filleta, la Norma, que, després de la mort de la dona, ell conserva entre cotó fluix i allunyada de tot perill. Però arriba l’adolescència, el papà permet a la noieta anar a la seva primera festa (acompanyat d’ell) organitzada en una torre pijorra amb un jardí que incita el jovent, amb nocturnitat i traïdoria, alcohol i altres substàncies, a representar una escena del jardí de les delícies: en un tres i no res tot són cossos sobre l’herba fent gimnàstica i un magnífic cor de gemecs i posa-me-la aquí que no tinc butxaques. Allà, la innocent noia es la receptora d’un maldestre “intent” de violació per part d’en Vicente, un jovenet de sexualitat dubtosa, fill sense pare d’una autònoma amb botiga de roba femenina vintage, que somia tirar-se a la dependenta lesbiana del establiment, que tot sembla indicar que està més per la mare que no pas pel fill. Aquest noiet ajuda a fer els aparadors amb molta cura i enteniment i té una moto de gran cilindrada. La Norma queda profundament afectada per l’afer i cal internar-la en un psiquiàtric on el seu pare no para d’anar-la a veure, trobades que ella no suporta i evita tancant-se a l’armari. Més endavant, surt de l’armari, però es per tirar-se des de la finestra i mor.

(Descans per agafar alè).

Ara anem una mica enrere. El doctor, que intueix això de la violació, o intent de violació, de la nena (tot i els esmerats esforços del Vicente per deixar les coses com les havia trobat, fent veure que aquí no ha passat res: això és, posant al seu lloc els tirantets del vestit i dels sostenidors de la noia, que ha quedat desmaiada, alhora que fent que quedin tapadetes les calcetes... recordem que el Vicente fa els aparadors de la botiga: tot lliga), el clissa quan escapa i decideix pelar-lo (i això de pelar-lo és més real que metafòric, com és veurà). De fet, comença provocant un accident amb la moto per segrestar-lo tot seguit (a partir d’aquí, tothom pensa que el Vicente és mort, menys la mare que el va parir), amagant-lo al soterrani de casa (la finca El Cigarral) i sotmetent-lo a una sèrie de metòdiques tortures que acaben en practicar-li un canvi de sexe i una dilatació sistemàtica de la nova vagina. (Aquest fet no es cita pas per morbositat, sinó perquè té una importància cabdal en el desenvolupament de la història, com es veurà). En Vicente passa a ser la Vera (Vera Cruz exactament, segons es presenta al final: es tracta de la germana de la Pe? D’un homenatge a la Sara Montiel, manxega com el cineasta? D’una cita teològica?)

(Descans per agafar alè).

 Bé, seguim: a partir d’aquí, via trosset de pell que t’endinyo aquí i allà, entre cosits i sargits, la Vera es converteix en una còpia física de la dona morta del doctor. Tant exacte li surt que, quan el germà criminal (ens referim al sense estudis) va a casa del seu germà per amagar-se de la bòfia i la veu, pensa que és realment la cunyada que no està morta. Embogit per la luxúria, i amb l’ajuda una mica forçada de la mare, que viu fa un temps amb el fill doctor per ajudar en la casa, fer croquetes i vigilar la segrestada, accedeix a l’habitació de la Vera i la viola salvatgement, cosa que a la dona morta es veu que li anava. La Vera, no obstant, pateix certament, no només per la violació, sinó també per la manca d’harmonia entre el gran penis del violador i la seva tendre i encara delicada vagina nova. El doctor torna a casa en aquell moment i contempla astorat l’agressió sexual que sofreix la seva víctima. S’enfurisma, mata el germà i el fa desaparèixer. Aleshores la mare explica a la Vera, a la vora del foc que han fet al jardí, la història dels dos germans i una mica quin és el paper d’ella allà. La pobra noia ex-noi no sap quan acabaran les seves penes ni com fugir d’aquella trepa.

Abreviarem, que se’ns fa tard. A partir d’aquí, sembla començar una relació d’amor entre el doctor i la “pacient”. Tant, que un dia la deixa sortir de casa, acompanyada de la mare, per anar de compres. Aquella nit fan l’amor però la Vera continua amb les molèsties vaginals a l’hora de la penetració. Aleshores, el doctor diu: i si ho fem per darrera? I ella, fent veure que està contenta i li afalaga la idea (!) diu que els anirà millor amb vaselina i surt de l’habitació per cercar-la a la bossa que ha deixat a la sala d’estar. Però quan torna, ho fa amb la vaselina, sí, però també amb una pistola, amb la que mata al doctor, que no se’n sap avenir, i després a la mare, que s’ho veia venir.

Lliure per fi de l’esclavatge científic i sexual, en Vicente-Vera es posa d’allò més mona amb un vestit antic perquè la reconeguin i torna a la botiga de la mare i la dependenta tot dient “sóc en Vicente, mare.”

Comentari:

Com veieu, un argument d’allò més versemblant. Una trama molt més grotesca i delirant de les que ja ens té acostumat en Pedro, servida de manera matussera i gens elegant, tot i que en algun moment fa servir alguna el·lipsi (que s’agraeix) però, per un cantó, en trobes a faltar unes quantes més, sobretot en aquells moments que ja t’imagines però la ment perversa d’algú vol que vegis allò amb pèls i senyals sense que faci cap falta, i, per un altre, sobren flashbacks repetitius, fins el punt que en ocasions sembla que t’hagin repetit l’escena.

L’Almodóvar diu que anant pel cantó fosc de la vida va i li surt un thriller. D’això n’hauríem de parlar. Però ell s’ho creu, i els que l’aplaudeixen i veneren també, que d’això es tracta. Però la veritat és que de thrillers n’hem vist uns quants, d’abans i d’ara, i això la pel·lícula aquesta s’hi assembla com un ou a una castanya. Sí, surten pistoles (moltes), morts, gent amb mala hòstia i cervells paranormals tipus Goebbels, i alguns actors fan posats copiats de les pelis de por del cinema mut, però no n’hi ha prou, home, no n’hi ha prou. Un es pot creure autor i aconseguir que qualsevol llufa seva assoleixi una pila d’aplaudidors. Però d’aquí a que la cosa vagi de veres hi ha un bon tros, i la història del cinema ho ensenya abundosament. Més aviat estem per incloure el film en els monuments al onanisme ancestral (la casa del doctor està plena d’exemples) d’uns quants autors que s’escolten massa. Home, ja està bé que un s’estimi, i a més molt tendrament. Però d’aquí a creure’s altres coses, hi ha un abisme.

El salpebrat de conyes habituals (el germà al qui li fuig la dona, certs diàlegs... ) no aixequen el vol perquè el llast és massa pesat. Al final tot plegat resulta monòton, sense suc ni bruc, ni brou on lligar res. Els actors estan horrorosos i descuidats, tants els principals com els secundaris, amb menció especial per aquests últims: recordeu quan els secundaris del cine espanyol eren una meravella? Aquí resulten patètics, des de la presentadora de televisió fins el psiquiatre i el guàrdia civil, passant pel mateix germà de l’autor (que substitueix el paper que feia la mare en anteriors pelis), i fins i tot el gran Eduard Fernández sembla encartonat, sempre amb La Vanguardia sota el braç (a les espanyes La Vanguardia? El “conde” estarà content, amb els problemes de distribució que té!) però és que la majoria només demanen que la càmera no els enfoqui gaire. Menció a part mereix la música, esperpèntica i grollera, que va a tot hora a la seva i fent-se sentir i odiar!

En fi, què voleu que us digui que no hagi dit ja.

Moralia:

Després de mesos d’eixamplar la vagina de la xicota, el Banderes la té tan grossa que encara li fa mal. Però el quid de la qüestió és que aquesta cosa s’acaba quan, donades les limitacions vaginals, i per anar per feina que ja toca, el Banderas proposa donar-li pel cul a la xicota, abans xicot que va intentar violar la nena: fins aquí podríem arribar! El forat del cul és sagrat i a mi, noi-noia no me la fots per darrera. Aleshores és quan l’andrògina mata el doctor i s’allibera. Pot ser motiu de reflexió. Perquè no fan servir la vaselina per la vagina, que és on tenen problemes d’adaptació, i per donar pel cul sí? Una altre lectura és que el forat del cul allibera de les esclavituds.


Crònica de la sessió:

Uns quants espectadors, sis o set, van abandonar la sala als vint minuts de la projecció. Al final de la peli, una persona va aplaudir. No va tenir imitadors. Potser era familiar de les víctimes. Al meu veí de darrera l’hi va caure la botella de beguda tres cops, potser una per becaina.

Publicat a El Web Negre (www.elwebnegre.com) fa temps










Dijous Gras al Poblenou

El dissabte 11 de febrer, havent dinat, en el moment més cru de l’hivern de pa sucat amb oli que estem vivint, un bon nombre de vivendes, comerços, oficines, tallers i altres institucions exemplars del barri del Poblenou de Barcelona, com ara la seu de la honorable i benvolguda Associació Cultural pel Foment de l’Humor i la Sàtira Els 4 Gags (la mare dels ous, és a dir, d’ El Web Negre) van inaugurar oficialment la rua no oficial del Carnestoltes quedant-se sense gas ciutat, que es deia. Vaja, que el proveïdor de gas els hi va tallar el subministrament (i no per manca de pagament). Això, en el millor dels casos, perquè d’altres no tenien ni gas, ni aigua, ni electricitat. Tot un panorama. O tota una premonició dels temps que han de venir.
 
  Motiu del daltabaix? Sembla que gas i aigua, davant la imminent arribada de la senyora quaresma, van voler compartir promíscuament canonada, no se sap si per les retallades, parint una pasta llefiscosa, com un all-i-oli gens comestible. A partir d’aquell moment, la disbauxa més esbojarrada es va apoderar del barri. Van aparèixer en rua un munt de carrosses: policia, empreses de serveis de noms inversemblants, bombers, alguna ambulància, unitats mòbils de ràdios i televisions, periodistes... i un fotimer de  brigades d’operaris, guarnits amb vestimentes i capells de tots colors i modalitats, s’afanyaven per aceres i cantonades foradant rases a tort i a dret, a corre-cuita, dia i nit, cada quinze metres, vint metres, amb un desfici inhabitual en aquesta mena de feines, acompanyats d’una engalanada tribu de badocs, aquesta sí habitual en aquests tipus d’esdeveniments, abillada per a la ocasió, això és, bons abrics i l’acompanyament de barrets, bufandes i guants.

  Però, amics, en moments de crisi, i com s’afarten de repetir molts amb la butxaca plena i pocs maldecaps, això és, alguns polítics dels que encara piulen, patronals de tota mena, escoles de negocis, consultories de recol·locació, centenars de columnistes de suplements econòmics, vidents, mèdiums i altres estafadors habituals... en moments de crisi, deia, hem de ser optimistes (i aquesta secció, Dijous Gras, ho vol ser), creatius, innovadors, saber trobar l’oportunitat en la desgràcia, reinventar-nos (la mare que els va parir!) i hem de veure el mig got ple, que deia la iaia.  De la crisi en sortirem més forts!, com aquell parell de dones que van passar de ser consultores de màrqueting a gallinaires a plaça. Així, doncs, tots aquells que no teniu un roc a la faixa, no patiu, que de tot això en traurem profit, vaja, que segur que algú en traurà profit.  

  Comencem: què ens ha dut al barri tot aquest sidral? Doncs, per un cantó, una reivindicació del nom del barri i dels seus habitats. El vell Poblenou de Barcelona torna a existir. Passa sempre que hi ha catàstrofes. Quan tot va bé, l’anomenen 22@, encara que no tingui massa a veure una cosa amb l’altre.  Però des del dissabte 11 de febrer de 2012, els veïns del barri del Poblenou són el centre d’atenció de teles, ràdios i diaris, gaudint alguns privilegiats d’aquells cinc minuts de glòria promesos al quedar immortalitzats pels mitjans de comunicació (ens ho anunciem uns als altres telefònicament, que d’això sí que n’hi ha: “has vist al Josep Lluís a TV3?”, “i a la senyora Antònia a El Periódico?”, “doncs al meu veí l’han tret a La 1...”). I com estem immortalitzats? Doncs anant-nos a dutxar als serveis social improvisats, o a casa la filla uns, a la dels dels avis, altres; escalfant al microones els macarrons o el pollastre ja cuinats comprats fora del barri, o entrant en calor amb un aparell elèctric rovellat que ens ha deixat la veïna, mentre en altres llars es tornen a sentir el clic-clic per encendre les estufes de butà. Tot plegat ha produït la reviscolada de la companyonia indescriptible, un tornar a moments no tan vells però oblidats de vida en comú, de convivència en la mancança, de rituals de germanor desconeguts per les noves generacions.
  A tall d’exemple, s’han produït escenes a la vida quotidianes que es creien sepultades en el temps: uns, ancians o nens, procurant-se la imprescindible higiene corporal a la manera dels gats fent servir pots i palanganes omplertes amb aigua escalfada al microones; altres, més agosarats, segurament per la manca també d’electricitat, posant el que s’ha de posar en remull al bidet amb aigua gelada (que, sabem de bona font, superat l’esglai inicial i algun crits d’intents dolor, es veu que vigoritza d’allò més i ets sents rejovenir cosa de no dir: no s’ha de confondre amb que et toquin els collons amb les mans fredes!); encara uns altres ficant-se al llit a qualsevol hora abillats amb mantes, bates i jerseis gruixuts per tal de treure’s el fred del damunt. En resum: un bon exemple exportable. Tot molt bonic, on vas a parar, inclosa la moderada queixa general, molt moderada, plena de resignació cristiana, que no arriba mai a la indignació. Els poblenovins, avesats a la vida dura, a les obres, a les eternes mancances de tots tipus,  a veure-les passar sense que s’aturin, han demostrat que són un exemple de civilitat i bons sentiments que han de servir de cànon a altres comunitats en moment de crisi.

  Més avantatges de la situació: ara que el barri és com un gran Emmental amb moltes rases i el president iranià ens vol deixar de vendre petroli, per què no aprofitem tots els forats fets de nou per buscar-hi l’or negre? Potser no en trobarem, però segur que ens toparem amb altres coses del més gran interès: tombes d’homínids o d’animals, petjades arqueològiques d’altres mil·lennis, potser xarxes de canonades desconegudes fins el moment (potser encara no desconeixem totes les que suposem!), qui sap si venerables despulles d’un vell sant per adorar, un tresor imaginari enterrat pels pirates... En fi, tot un món de noves oportunitats s’estén al nostre davant, bé, al nostre subsòl amb una combinació exponencial de possibilitats de fer negoci amb el turistes. Encara no hem calculat els beneficis de les operacions possibles, però segur que seran considerables.
  Això si no ens decidim directament per aprofitar tots els forats per a inaugurar ben aviat un parc temàtic d’esports d’aventura, una pista americana pel temps d’oci del empleats de les empreses que encara queden per a jugar a fet i amagar, o dels excursionistes de l’Inserso, un camp de treball pels becaris arqueològics que busquen ruïnes romanes, gregues, cartagineses i àrabs, que de tot hi ha a la vinya del senyor... I ja que estem amb la vinya, què tal si anéssim directament a que l’Eurovegas s’aixequés aquí? Home, els fonaments ja estan fets. A partir d’aquí, sempre podrem fer una col·lecció de llibres i una sèrie de televisió.